Aprendre de les besàvies

Sovint es pretén que la història és una ciència neutra, objectiva, que el discurs històric s’elabora a partir de la recollida i l’anàlisi de documentació i d’informació per a explicar la realitat passada. Però les dones hem estat les grans absents de la història i de manera molt especial, les dones del període republicà d’Espanya. Per una banda per què la història va ser durant molts anys dictada pel règim franquista, però també perquè un cop recuperada la democràcia, la història ha continuat oblidant-se les dones. I no perquè nosaltres no ens hàgim implicat en la lluita per assolir la conquesta dels drets civils, precisament. A tot el món i a totes les èpoques, les dones hem estat a l’avantguarda de totes les revolucions, però un cop assolits els objectius, hem quedat a la cua del repartiment de les compensacions.

Cal fer un acte de justícia amb totes aquelles dones que van participar de forma activa en la construcció de la societat actual i la conquesta del sufragi universal, rescatant del record aquestes dones que van fer una tasca molt valuosa, gairebé anònimes. Encara avui la memòria de les dones grans te molt present l’ambient de llibertat del període republicà i el fet que l’assoliment del dret al sufragi no va sorgir del no-res. Darrera hi havia un treball de segles de lluita quotidiana de moltes dones injustament invisibilitzades i que ha calgut rescatar per a la història, des d’Olimpie de Gouges a Clara Campoamor, passant per les pioneres de Senecca Falls, les sufragistes britàniques com Emmeline Pankhurst o les dones espanyoles anònimes que en la derrota van haver de buscar aixopluc a la Maternitat d’Elna i a l’exili.

El treball d’aquestes dones pioneres dels drets civils es va concretar a dos nivells: per una banda un nivell eminentment pràctic, per tal d’aconseguir el dret al sufragi; i per una altra banda un nivell teòric, que ens ha llegat articles diversos i serveix de base sobre la qual recolzar els nostres fonaments. I gràcies a la qual, podem les dones d’avui afrontar el futur amb un cert grau – encara insuficient, però- d’igualtat d’oportunitats amb els homes.

A Espanya, la Constitució republicana promulgada el 9 de desembre de 1931 estableix el sufragi universal a l’Estat en reconèixer el dret de vot a les dones i als majors de 23 anys. Però com he dit abans va ser la culminació d’una llarga lluita per la llibertat. Uns mesos abans, en haver-se convocat les eleccions per a Corts constituents el 28 de juny de 1931, el diari “L’Opinió” va publicar una crida, “Diuen les dones”, signada per “Les dones catalanes” de la qual en destaquen dos fragments:

“No és protecció el que nosaltres demanem: volem que es reconeguin tots els nostres drets, iguals als de l’home. Ara que es tracta d’estructurar un poble, que no sembli que només hi ha homes sobre la terra…”
“… Electors d’avui! Voteu qui us plagui; però digueu als vostres amics que la dona catalana no reposarà fins haver aconseguit la reivindicació deguda; i que no admet que es faci fonedissa la paraula de la trilogia republicana!”

Aquestes poques frases engloben els principis bàsics de la lluita del feminisme modern. En primer lloc, les dones no estem disposades a admetre més enganys ni traïcions: les dones no demanem res, exigim que es reconeguin els nostres drets humans. Però també, donat que contribuïm a la construcció social, volem que aquesta societat es construeixi tenint en compte la nostra experiència i la realitat quotidiana de les dones. No volem que se’ns invisibilitzi mai més. I per això ens cal aprofitar totes les oportunitats al nostre abast per mostrar la cultura femenina i la incorporació de la mirada de les dones en el nostre paisatge urbà.

 Sufragistes desfilant a NY 1912

 

CLARA CAMPOAMOR: va ser una política i feminista espanyola, nascuda a Madrid el 1888 i traspassada a Laussane el 1972. Les estretors econòmiques que va patir al llarg de la seva infantesa i joventut van fer que hagués de treballar en nombroses feines fins aconseguir, el 1924, la llicenciatura de Dret a la Universitat de Madrid. El 1925 va entrar a formar part del Col•legi d’Advocats i també va iniciar la seva activitat política dins dels grups republicans. El 1931 va fundar la Unió Republicana Femenina. A les primeres eleccions, Azaña la va deixar de banda, fet que la va acostar al Partit Radical, amb el qual va obtenir el seu escó en el primer Parlament republicà, juntament amb Margarita Nelken i Victòria Kent.

 

 

Amb la crisi del lerrouxisme va intentar un acostament al Front Popular en nom del feminisme republicà, sense gaire èxit. En paraules seves “Resolved lo que queráis, pero afrontando la responsabilidad de dar entrada a esa mitad de género humano en política, para que la política sea cosa de dos, porque solo hay una cosa que hace un sexo solo: alumbrar; las demás las hacemos todos en común, y no podéis venir aquí vosotros a legislar , a votar impuestos, a dictar deberes, a legislar sobre la raza humana, sobre la mujer y sobre el hijo, aislados, fuera de nosotras.”

Considerada una de les mares del feminisme espanyol per la seva defensa de la igualtat de drets de les dones i del sufragi femení, amb el cop militar del 36 es va haver d’exiliar a Buenos Aires i després es traslladà a viure a Suïssa, on va morir. El règim franquista, mai no li va permetre retornar a Espanya.

 

EMMELINE PANKHURST: va ser una sufragista britànica (Manchester 1858 – Londres 1928), considerada una de les pioneres del feminisme britànic.

De nom de soltera Goulden, el seu pare era un comerciant d’èxit amb idees polítiques radicals. Va conèixer l’advocat Richard Marsden Pankhurst, que recolzava el moviment de les sufragistes i havia fet aprovar diverses lleis de regulació de la propietat de les dones casades i van contraure matrimoni el  1879.

 

 

Militant del Partit Liberal, el 1892, Emmeline Pankhurst va fundar la Lliga pel Dret al Vot de la Dona, i dos anys més tard es va afiliar al nounat Partit Laborista. La mort del seu marit el 1898 no va fer que s’aturés en la seva activitat, i el 1903 creà la Unió Política i Social de la Dona (WSPU), un moviment reivindicatiu, entre els membres del qual hi havia la famosa Annie Kenney, la “màrtir” del sufragisme, Emily Davison i la compositora Dama Ethel Smyth. Les seves filles Christabel i Sylvia es van unir al moviment, aportant moltes coses, si bé des d’òptiques diferents.

Les tàctiques d’Emmeline Pankhurst la van portar diverses vegades a la presó, -va estar arrestada diverses vegades i condemnada pels atemptats feministes del 1913- però ja que pertanyia a la classe alta, no va patir les mateixes privacions que altres preses sufragistes, i va ser alimentada per força en el curs d’una vaga de fam, en lloc de deixar-la morir. Els fruits de tot aquest sofriment es van començar a veure el 1918, quan es va concedir el dret al vot a les dones majors de 30 anys, i deu anys més tard, el 1928, es va aconseguir el dret al vot en plena igualtat amb els homes.

El seu lideratge fou discutit, i el moviment es va segregar en diverses faccions. A la Primera Guerra Mundial, va marxar als EUA on va fer tasques de propaganda a favor dels aliats. Va escriure diversos llibres, entre els quals la seva autobiografia, titulada “La meva pròpia història”. Quan va morir el 1928, havia aconseguit veure acomplert el major dels seus objectius: el dret al vot femení al Regne Unit.

 

OLYMPE DE GOUGES: va néixer amb el nom de Marie Gouze, a Montauban el 1748, presumptament filla natural d’un marquès. Va ser una dama il•lustrada que va escriure nombroses obres de teatre -profundament revolucionàries-, novel•les i opuscles polítics i socials i se la considera una de les precursores del feminisme.

 

No existeixen gaires dades sobre la seva vida, ja que els seus enemics polítics van tractar d’eliminar-la de la història. Va rebre una instrucció modesta i amb 17 anys va contraure un matrimoni que va ser breu i infeliç, del qual va néixer el seu primer fill. En quedar vídua al cap d’un any va renunciar al cognom del seu marit – fent-se nomenar Oympe de Gouges a partir de llavors- i va reivindicar la presumpta paternitat aristocràtica per introduir-se en l’alta societat com a escriptora i actriu.

Va dirigir el diari “L’impatient” i va fundar la Société Populaire des Femmes. Com moltes altres dones de l’època revolucionària va participar activament amb discursos i manifestos en el canvi polític de França.

Quan el 1789 es va redactar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, ella va publicar en resposta la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) en la qual reivindicava la igualtat de drets de les dones: “La dona neix lliure i roman igual a l’home en drets”. Va intentar amb aquesta obra conscienciar les dones de la seva opressió i exigir la seva reintegració com ciutadanes a tots els efectes; i se la va dedicar a Maria Antonieta, a qui considerava una més de les dones oprimides.

Adversària de Robespierre, va publicar una carta amb el títol de “Pronostic de Monsieur Robespierre pour un animal amphibie”, per la qual va ser acusada de sedició i va passar mesos empresonada en condicions duríssimes. El 2 de novembre de 1793 va ser jutjada sota l’acusació de ser girondina i per traïció a la República i declarada culpable “per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe i per haver-se involucrat en assumptes de la República”. Va ser guillotinada l’endemà, el mateix dia que Maria Antonieta.

 

 

You can leave a response, or trackback from your own site.

Leave a Reply

Powered by WordPress | Designed by: best suv | Thanks to trucks, infiniti suv and toyota suv